Edat mitjana

Sembla que, amb els trasbalsos corresponents, a Sales continuà vivint gent ininterrompudament fins a la conquesta cristiana i els inicis de l’edat mitjana, així com en altres assentaments com el de Can Guardiola.

Amb la conquesta cristiana de Barcelona (801), els francs incorporen també al seu imperi el territori proper a la desembocadura del Llobregat, que passa a ser una zona fronterera, administrada des del castell d’Eramprunyà. Els comtes de Barcelona devien expropiar les terres abandonades (com l’hort comtal de Sales), mentre que l’Església, a través dels monestirs de Sant Cugat del Vallès i de Castelldefels, pressionà molts pagesos perquè els cedissin o els venguessin les terres.

A partir del segle X, aquests territoris van passar a mans dels comtes de Barcelona, que anaven cap a l’Ebre conquerint terres que estaven en mans dels musulmans. Des del segle X, el terme de Viladecans quedà inclòs dins el del castell d’Eramprunyà, que era la circumscripció costanera amb l’Islam.

Organització religiosa del territori de l’Eramprunyà, on s’esmenta la possible església de Sant Joan de Viladecans, que, com la resta d’esglésies d’Eramprunyà, depenia, en aquestes dates, del monestir benedictí de Castelldefels.

Primera cita documental del lloc de Sales.

Terres del terme del castell d’Eramprunyà, que el comte Borrell permuta amb el monestir de Sant Cugat del Vallès, per la qual cosa cal constatar la presència d’activitat humana en aquest indret, on anteriorment havia existit la vil·la romana. Semblaria, així, que aquesta zona mai va deixar d’estar habitada, o que, en tot cas, va estar deshabitada molt poc temps.

Implantació del feudalisme, caracteritzat per una estructura piramidal del poder i de la societat.

Les restes constructives més antigues de la Torre del Baró, que presidia el terme de Viladecans, són del començament del segle XI. La fesomia actual la va adquirir a partir de les diverses reformes que s’hi van realitzar entre els segles XIII i XIV. La torre, que va ser concebuda com a edifici militar, va ser habilitada posteriorment com a residència dels senyors de Viladecans.

29 d’abril. Primera cita documental coneguda de l’existència del nostre terme, en un document en el qual el comte de Barcelona, Ramon Borrell, juntament amb la seva esposa Ermessenda, confirmen al monestir de Sant Cugat del Vallès l’alou que posseïa per donació del comte Borrell i la seva esposa Letgardis, possessió que radicava en els termes de Castelldefels, Canis Vallis i Gavà.

Existència d’un mas a Sales, que comprenia l’hort comtal, el Fonollar i arribava fins al coll de Benviure, en el terme de Sant Boi de Llobregat. Fou cedit, també, al monestir de Sant Cugat del Vallès.

Primera cita documental de l’existència de l’ermita de Santa Maria de Ç(S)ales. L’ermita de Santa Maria de Sales s’assenta sobre part de la vil·la romana existent en aquest indret des del segle II aC. La capella de Sales és una petita construcció d’una nau romànica coberta amb volta de canó, precedida d’un porxo amb teulada de bigues construït a finals del segle XVI.

Entre finals del segle XIII i les primeres dècades del segle XIV, a l’ermita, s’hi va establir una reduïda comunitat religiosa de deodates. Des del segle XIV fins al XVIII, va estar habitada per diversos ermitans dependents de la parròquia de Sant Climent. Des del 1746, aquests van passar a dependre de Viladecans, fins que a partir del 1868-69, amb la instal·lació del cementiri municipal al seu costat, la figura de l’ermità va ser substituïda per un fosser municipal.

Santa Maria de Sales, propietat del monestir de Sant Cugat del Vallès.

Santa Maria de Sales passa a mans del Capítol Catedralici de Barcelona.

15 d’octubre. Primera cita documental coneguda de l’existència de Viladecans com a nucli de població. De l’existència del poble, en tenim constància perquè en aquesta data és empenyorat pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer, al bisbe de Barcelona, per 50 lliures de plata obrada del tresor de la Catedral, per a obtenir finançament per al setge de Tortosa, que estava en mans dels musulmans.

En aquell moment, Viladecans no seria gens més que una petita agrupació de cases al voltant de les quals s’hauria edificat la torre del senyor feudal. Poc més d’un centenar d’homes i dones, pagesos en la seva majoria, formarien el nucli inicial de la població.

La Torre Sança, Marcusa, Burgesa o, popularment, «Torre Roja» era la seu de l’altre districte jurisdiccional en què estava dividit el territori actual de Viladecans al llarg de l’edat mitjana. Edifici del segle XII, residència dels Burgès, senyors de Viladecans, de planta quadrada, amb edificacions laterals construïdes a finals del segle XIX i en les primeres dècades del segle XX.

El territori de Viladecans tindrà terme propi, dins del castell d’Eramprunyà, i pràcticament des de la seva creació patirà el domini dels senyors feudals i les diverses compra-vendes a què va ser subjecte: al monestir de Sant Cugat del Vallès (1233), a Sire Garcia (1239), a Gil Garcés d’Azagra (1257) i, finalment, a la família Burgès (1265-1534). Al llarg d’aquests tres segles, els Burgès posseïren el territori i poble de Viladecans i la Quadra Burgesa com si fos un petit estat de la seva propietat. Els Burgès eren ciutadans honrats de Barcelona, on van exercir diversos càrrecs d’importància tant al govern municipal com al de la Generalitat.

13 d’abril. Jaume I donà els pobles de Gavà i Viladecans a Guillem Burgès, «el prohom», i els seus. Posteriorment, el rei li concedí la facultat de capturar, detenir i condemnar pecuniàriament els homes i dones del seu territori que poguessin cometre delicte. Només tenia prohibit aplicar la pena de mort i la mutilació o la destrucció de la persona, si bé se li reconeixia el dret a imposar multes i el d’exigir càrregues i altres servituds.

Guillem Burgès, a la seva mort, dividirà el patrimoni familiar entre els seus fills:

- Francesc (Burgès) es quedarà amb Viladecans, amb residència, molt possiblement, a la torre, que amb el temps serà coneguda com a «Torre del Baró». El territori senyorial de Viladecans quedava delimitat per les rieres de Sant Climent i de Sant Llorenç de les Canals, frontera amb Gavà, i des del mar al puig de Montbaig;

- Guillem (Burgès), senyor de la «Torre Roja» —la qual, per ser la residència dels Burgès, serà coneguda també com a «Torre Burgesa»— i el seu territori —conegut per la mateixa raó com a «Quadra Burgesa»—, que anava de mar a muntanya limitat pels recs de Sales —límit amb Sant Boi de Llobregat— i la riera de Sant Climent, a la ratlla del senyoriu de Viladecans, i

- Pere (Burgès), senyor de Gavà.

Primer esment del poble com a «Sant Joan de Viladecans», el que indica que ja devia existir la capella de Sant Joan. En aquesta època el delme dels dominis de la baronia de l’Eramprunyà es cobrava a Viladecans.

Primer esment de la capella de Sant Joan de Viladecans, localitzada a l’actual plaça de la Vila, davant de Can Modolell, i de l’ermita de Sant Llorenç de les Canals, situada en el paratge de Can Tries, a la confluència dels termes de Viladecans, Gavà i Sant Climent de Llobregat.

A la capella de Sant Joan només es realitzaven diversos actes litúrgics, ja que la resta d’actes parroquials, com són els casaments, bateigs, enterraments o testaments, els habitants de Viladecans havien d’anar a celebrar-los a la seva parròquia natural, que era la de Sant Climent de Llobregat.

El tresorer reial, Pere Marc, comprà a Jaume II el castell d’Eramprunyà i el seu terme. Des de llavors, els Marc van intentar apoderar-se progressivament dels diferents senyorius que integraven Eramprunyà, però no ho aconseguirien amb Viladecans i la Torre Burgesa fins al segle XVI (1562).

Els conflictes de límits entre els senyors de Viladecans, la Torre/Quadra Burgesa i el senyor d’Eramprunyà van ser resolts per la sentència arbitral del puig de Montbaig. En aquesta sentència es reafirma clarament l’existència a Viladecans de dos senyorius independents: Viladecans, pròpiament dit, i la Quadra Burgesa. Pel que fa als límits fixats en aquesta resolució s’han mantingut pràcticament inalterables fins avui dia respecte de les poblacions de Gavà i Viladecans.

En els primers anys d’aquesta dècada desapareix la comunitat de deodates de l’ermita de Santa Maria de Sales. Coneixem el nom d’alguna de les seves priores: Gueraua de Queralt, al 1315, o Elisenda Moragues, al 1330.

En aquests segles de l’edat mitjana la població de Viladecans basava la seva subsistència, fonamentalment, en l’agricultura de secà i en la ramaderia. Les inclemències del temps o les plagues provocaven males collites, i el que conseqüentment portaven era una elevada mortaldat entre els infants però també entre els adults. D’altra banda, el territori de Viladecans i Gavà, a la seva part de marina, era insà, ple de fangars, aiguamolls, amb aigües estancades que provocaven —a l’estiu sobretot, quan l’aigua es podria— la propagació de les febres tifoides. Aquestes condicions de territori insalubre, sota un règim estrictament feudal dels Burgès i dels Marc, feia impossible que cap persona amb seny s’arrisqués a viure en aquestes contrades. La població, al llarg de tota l’edat mitjana, es va mantenir estancada a l’entorn de les 200 persones. L’alta mortalitat era compensada amb una alta natalitat, però que a la llarga era deficitària, essent el creixement natural negatiu.

El fogatge realitzat per Pere el Cerimoniós entre els anys 1365 i 1370 dona a Viladecans uns 46 focs, és a dir, unes 230 persones. El fogatge del 1497, 33 focs (uns 165 habitants).

Els Burgès, primers, al llarg de tota l’edat mitjana, i posteriorment els altres senyors feudals fins al segle XVIII van exercir la plena jurisdicció civil i criminal sobre els habitants de Viladecans, que en la seva gran majoria eren pagesos de remença, és a dir, subjectes a la terra que treballaven i sotmesos als mals usos. La Sentència Arbitral de Guadalupe del 1482, a la pràctica, aquí, en aquests territoris no tingué cap repercussió: els pagesos estaven carregats d’impostos i servituds senyorials (treballs propis, jova, tragí, batuda, femada...), delmes i primícies eclesiàstiques.

El que realment va fer sobreviure la població de Viladecans, i la del delta del Llobregat en general —i es va convertir en una constant en la història de Viladecans: la immigració—, va ser l’arribada dels francesos, occitans, anomenats també «gascons»: entre els segles XV i XVII, van arribar a representar més de la tercera part de la població de Viladecans.

Com a conseqüència del tancament de les terres en deveses, els pagesos del delta del Llobregat assaltaren la Torre Burgesa, propietat d’en Joan Burgès.

Privilegi atorgat pel rei Alfons IV el Magnànim als senyors de Viladecans, Gavà i la Quadra Burgesa.

Durant la guerra civil de remença el senyor de Viladecans i veguer de Barcelona, Galceran Burgès de Santcliment, fou un dels caps de les tropes de la Generalitat que alliberaren Carles de Viana de l’empresonament decretat pel rei Joan II.