Edat Moderna

La nissaga dels Burgès de Viladecans i la Quadra Burgesa s’acaba. Aquests dos territoris i els seus habitants passaran a altres mans: Viladecans, als dominis d’Erampunyà, i la Quadra Burguesa, a la família Salavardenya.

Joanot de la Riba, net de Joan Bernat Burgès, ven la Torre Burgesa a Esteve Salavardenya. S’acaba la nissaga dels Burgès com a senyors de la «Torre Roja».

Àngela Alèxia, vídua de Galceran Burgès de Santcliment, i el seu fill Galceran, darrers representants dels Burgès com a senyors de Viladecans, venen a Joan Agullana aquest territori. Amb ells s’acaba la nissaga dels Burgès a Viladecans.

El fogatge realitzat per tota Catalunya dona a Viladecans i la Quadra Burgesa una població d’uns 28 focs, és a dir 140 habitants aproximadament.

Enric d’Agullana, fill d’en Joan, va vendre, per 8.000 lliures, el lloc i terme de Viladecans a un descendent dels Marc, Hug Joan Fiveller i de Palou, senyor de l’Eramprunyà. La política d’unificació dels territoris de l’Erampunyà, iniciada pels Marc al segle XIV, queda acabada.

La venda es va realitzar en els següents termes: venda de tot el lloc de Viladecans amb la seva gran torre o casa i tots els cups, botes i estris agrícoles, així com totes les cases, fortaleses, edificis, casals, masos, carnisseria, ferreria, hostal, trull d’oli, forn, terres, honors i possessions, prats, herbes, estanys… i també la jurisdicció civil i criminal sobre els habitants (tots els mals usos i els drets senyorials de tragina, batuda, jova...).

La baronia de l’Eramprunyà, en aquesta època, va quedar formada pels senyorius de Viladecans, Sant Pere de Gavà i Sant Miquel d’Eramprunyà, Sant Climent de Llobregat, Begues i Castelldefels.

És assassinat a Viladecans el representant de la baronia de l’Eramprunyà.

A Viladecans, a mitjan segle XVI, es construeix la torre de guaita que actualment es troba adossada a Can Modolell – Casa de la Vila. És una torre senzilla de base quadrada que va ser edificada com a torre de guaita del litoral mediterrani, per a alertar de les possibles incursions dels pirates turcs o berbers del nord d’Àfrica. Aquesta torre de guaita no és una construcció aïllada, sinó que en el proper terme de Castelldefels se’n troben tres més; de la mateixa manera, al llarg de aquesta centúria no van ser un fet excepcional els atacs i ràtzies dels pirates turcs i del nord d’Àfrica sobre les costes del litoral mediterrani.

Aldonça Salavardenya, vídua de Pere Salavardenya, senyora de la «Torre Roja».

Al llarg del segle XVII la «Torre Roja» o Torre Burgesa passarà a mans de diversos propietaris: al 1638 el reverend Joan Roca la compra per 1.000 lliures; al 1658, Rafel Càrcer, ciutadà honrat de Barcelona, i al 1674, Josep Barrera, ciutadà de Barcelona.

Els habitants de Viladecans sol·liciten llicència del Capítol Catedralici per a construir una església, atès que la capella de Sant Joan s’ha quedat molt petita. Llicència denegada pel Capítol.

Francesc d’Erill i Constança de Merlès, barons de l’Eramprunyà proindivís, cedeixen els seus drets sobre Viladecans i Sant Climent de Llobregat a Anna de Cardona. D’aquesta manera Viladecans inicia la desvinculació de la baronia de l’Eramprunyà.

11 d’abril

Llicència religiosa per a fer una capella dedicada a Sant Isidre dins de la capella de Sant Joan de Viladecans. Aquesta data confirmaria l’antiguitat de la devoció de Viladecans cap a Sant Isidre.

Es torna a demanar al Capítol Catedralici el permís per a construir l’església. Ara sí que el concedeixen, però les pestes i els conflictes bèl·lics posteriors aturaran el projecte de construcció de sagrari i cementiri. Aquest projecte es veurà ajornat fins a començament del segle XVIII.

Al llarg d’aquests anys —i durant tota la centúria es va produir en diverses vegades—, la pesta bubònica s’estén per tota Barcelona i el Pla del Llobregat i provoca una alta mortalitat entre tota la població.

Els parroquians de Sant Climent i Viladecans invocaven contínuament i constantment la protecció de Sant Sebastià davant dels brots de pesta i perquè els lliurés de tot mal. Així, no seria d’estranyar que una vegada passat el contagi i alliberats els pobles la parròquia de Sant Climent adoptés Sant Sebastià com a patró, i que una vegada creada la parròquia pròpia a Viladecans (1746) aquest patronatge s’estengués també a Viladecans, que l’ha mantingut fins avui dia: per Sant Sebastià, 20 de gener, Festa Major d’Hivern de Viladecans.

Miquel de Torrelles, senyor de Viladecans i baró de l’Eramprunyà, símbol del poder feudal, encara vigent a les poblacions del delta del Llobregat.

Diuen les cròniques de l’època que, per combatre el perill dels corsaris pirates que venien del nord d’Àfrica i assolaven aquestes costes, el senyor de Viladecans, don Miquel de Torrelles, s’havia fet alçar una casa i un fortí de terra al costat de l’estany del Remolar i damunt la reguera de la Vidala. Hi tenia guardes i ell mateix hi habitava una part de l’any. El fortí comptava amb dues peces d’artilleria: una dominava el cantó de l’estany i l’altra, el de marina, però el de la marina interior. Aquest canó que apuntava cap a l’interior de la marina, en direcció al poble, era el símbol de l’autoritat feudal que, encara a hores d’ara, regnava a Viladecans i, per extensió, a tots els dominis de l’Eramprunyà.

També les cròniques diuen que Miquel de Torrelles manava i disposava de Viladecans de la manera que li semblava, que era manu militari pel temor que inspirava entre els escassos pobladors de la nostra població. A la marina no es podia entrar a caçar, pescar o fer llenya sense el seu permís, i els que el contravenien eren perseguits i castigats amb penes de presó. Aquest era el preu que s’havia de pagar per caçar becades i francolins a la marina de Viladecans.

Una vegada a l’any, per «Pasqüetes» —una setmana després de la Pasqua Florida—, el senyor de Viladecans concedia permís per a obrir el grau de l’estany del Remolar i buidar-lo perquè els habitants de Viladecans poguessin degustar les anguiles pescades aquell únic dia. Aquesta tradició, convertida després en una festa per a pescar anguiles i passar tot un dia de confraternització amb els amics i familiars a les pinedes de Viladecans, que ve de mitjan segle XVII, es va mantenir al llarg dels segles fins, com a mínim, els anys 1950.

Caterina de Salbà i Cardona, descendent de Constança de Merlés (1625) i casada amb Dalmau d’Ivorra, compra a Miquel de Torrelles, baró de l’Eramprunyà proindivís, els drets d’aquest sobre Viladecans i Sant Climent de Llobregat, de manera que aquestes poblacions es desvincularen definitivament de la baronia d’Eramprunyà.

Els successors de Dalmau d’Ivorra, baró de Cervelló, són els Copons, marquesos de la Manresana, i els Sarriera, marquesos de Barberà. Els Copons també foren, per compra, barons de l’Eramprunyà proindivís, alhora que eren senyors de Viladecans.

Un batlle, un sotsbatlle i dos jurats elegits pels caps de família amb el permís del senyor. Un capellà, un ermità, un metge, un apotecari i cap mestre. Un centenar de cases, la meitat al poble i una trentena de masos al voltant. Dues torres en cases particulars i la Torre del Baró. Una església parroquial i una carnisseria. Tres fusters i dos ferrers, un teixidor de lli i cànem i tota la resta, pagesos, amb moltes premses de vi. Dos estanys, molts aiguamolls i dues rieres: Sant Climent i Sant Llorenç de les Canals. Dues mil mujades ermes i la resta, de secà, terra dolenta i sorrenca. Oliveres, vinyes, moreres, garrofers i camps de blat, fruiters, roures i pins pinyers. Ramats petits de bous, porcs i xais. Gallines, conills i paons. Caragols i granotes, anguiles un dia a l’any. Quaranta naixements, trenta morts i vint-i-cinc casaments l’any. Tercianes, molta misèria i, encara, senyors feudals.

Serà a partir del segle XVIII quan Viladecans iniciarà la seva consolidació com a poble, si més no, a nivell demogràfic. La prosperitat generalitzada del divuit es reflecteix a Viladecans en l’augment de la seva població, que passà d’unes 200 ànimes a principis del segle (255 l’any 1718) fins a més de sis-centes (653) persones cap al 1787. De nou, la immigració havia fet que la població autòctona revifés, aquesta vegada de forma definitiva. Els catalans de l’interior, de muntanya, arriben als pobles de la costa i al delta del Llobregat a la recerca de feines, fet propiciat per la baixa població d’aquests llocs i, per tant, amb salaris més elevats.

Es comencen a colonitzar les terres de marina, fins ara inhòspites, ocupades pels fangars, aiguamolls, embassaments i, per tant, plenes de mosquits, paludisme i febres, en un primer intent d’ampliar les terres de conreu i obtenir un major aprofitament de l’agricultura, aleshores únicament i exclusivament de secà (cereals). S’amplien els conreu dels fruiters i de la vinya. A finals del segle s’instal·laran algunes sínies que permetran engegar, de manera molt incipient, l’agricultura de regadiu i, per tant, també, ampliar els conreus existents cap a altres de més comercials: hortalisses i fruiters.

La decadència del poder senyorial, que en aquestes terres encara persisteix, l’escassa població d’aquests pobles, la necessitat de colonitzar noves terres per al conreu i els salaris més elevats possibilitaran l’assentament de nouvinguts de l’interior del Principat. És la segona onada immigratòria d’importància per a Viladecans.

Aquest increment de població del nostre poble va ser uns dels motius per a demanar, insistentment, la creació d’una parròquia pròpia a Viladecans. La capella de Sant Joan s’havia quedat petita i la gent no podia assistir als oficis amb el decor que s’esqueia. D’altra banda, no s’ha d’oblidar que al llarg de tota l’època moderna l’Església i, per tant, els seus representants als pobles, els rectors, consignaven els naixements, els matrimonis i les defuncions; també feien de notaris i redactaven els testaments i altres documents públics, i tot això els habitants del terme de Viladecans ho havien de fer a la parròquia de Sant Climent. El fet d’haver de traslladar-se contínuament cap a la parròquia propera va ser un altre argument per a demanar la independència parroquial.

La capella de Sant Joan és elevada a parròquia sufragània de la de Sant Climent amb rector propi i pila baptismal.

28 de novembre. Benedicció del cementiri parroquial.

29 de novembre. Benedicció de la pila baptismal.

8 de setembre. Després de més de cent anys de lluita amb el Capítol Catedralici de Barcelona i el rector de la parròquia de Sant Climent, que veia perillar part dels seus guanys, es posa la primera pedra de la nova església parroquial.

7 de setembre. Benedicció de la nova església parroquial de Viladecans sota l’advocació de Sant Joan Baptista.

Paradoxalment, el 7 de setembre del 1738 es canviarà el dia de la Festa Major, que fins aleshores s’havia celebrat per Sant Joan —24 de juny—, i es passarà a celebrar el 8 de setembre, diada de les mares de Déu trobades, com ho era la Mare de Déu de Sales, a l’ermita.

Aquest mateix any s’acaba de bastir el campanar.

31 d’agost. Decret de creació de la parròquia de Sant Joan de Viladecans independent de la de Sant Climent de Llobregat. L’ermita de Santa Maria de Sales quedava integrada dins de la nova parròquia de Sant Joan. Amb aquesta resolució Viladecans integrava la parròquia dins del seus límits territorials.

El dia de Sant Sebastià és festa de precepte, pel vot del poble que el va invocar al llarg dels anys de pestes i epidèmies ocorregudes a mitjan segle XVII.

Construcció de la rectoria.

La campana grossa de l’església és batejada amb el nom de «Joana Baptista».

Instal·lació de la família Modolell a Viladecans. Joan Baptista Arbolí i Ros ven tot el seu patrimoni a Bernat Modolell i Rabella, per bé que els Modolell ja posseïen terres a Viladecans, a la partida de Sales, des del 1762.

Construcció de la casa del campaner darrere de l’església.

El senyoriu de Viladecans seguirà fins al segle XIX en mans dels Copons, marquesos de la Manresana, que tindran casa a la Torre del Baró. Pel que fa a la Quadra Burgesa passà per diversos propietaris fins que al 1745 en detindrà la jurisdicció Josepa Barrera Prats i Sentjulià, marquesa de Puertonuevo. Els marquesos de Puertonuevo seran propietaris de la «Torre Roja» fins a finals del segle XIX.

El dilluns de Pasqua Florida es feia un aplec a l’ermita de Sales que subsistí fins a finals del segle XIX. També eren molt celebrades les festes de Carnaval, quan es feia el ball de la Tornaboda, símbol de la rivalitat entre els senyors de Gavà i Viladecans. En el ball participaven tots els joves d’ambdós pobles. Una altra dansa tradicional era el Patatuf.

Finalment, al llarg de tot el segle XVIII, i en contraposició a la decadència del poder feudal, es consolida la institució municipal, sota el nom de la Universitat, dirigida per un batlle i els jurats —equivalents als regidors actuals— i el Consell General, que reunia els caps de família. El batlle, inicialment, era nomenat pel senyor de Viladecans, que el triava entre tres candidats proposats pel Consell General de la Universitat. Representava el poble davant del senyor, però també el senyor davant del poble. El fet que el territori de Viladecans estigués dividit en dos jurisdiccions senyorials, Viladecans i la Quadra Burgesa, va fer que hi hagués dos batlles i dos Consells Generals (un per cada unitat jurisdiccional i territorial), que es reunien en ocasions especials a la capella de Sant Joan (Universitat de Viladecans) i a la Torre Roja (Universitat de la Quadra Burgesa). De fet, l’existència de batlles al territori de Viladecans data com a mínim des de mitjan segle XIV, i a la Quadra Burgesa s’ha detectat la presència de batlles des de principis del segle XVI. El fet que a la Quadra Burgesa no es parli de «jurats» sinó només del batlle fa pensar que el batlle de la Quadra Burgesa devia estar subordinat al de Viladecans. El batlle i els jurats —que a Viladecans eren dos, fins a la constitució de l’estat liberal del segle XIX— es renovaven cada any.