Itinerari de Sant Ramon

És una masia documentada des del 1296. Antigament era coneguda amb el nom de Mas de la Verdera. El 1822 va ser adquirida per Josep Sala. Té la teulada asimètrica amb dos vessants i una porta adovellada lateral de pedra vermella. Hi ha edificacions posteriors afegides que formen un pati i una galeria superior sota la teulada. A prop de la masia hi ha les restes d’una altre edificació, al costat del camí de la Picó, que podrien ser la part més antiga d’aquesta edificació. Al seu voltant hi ha ametllers centenaris d'una varietat única a Catalunya, declarats d'interès cultural i etnològic.

Situada al NW del municipi, té els següents puigs: Puig de la Roqueta (185 m), puig de la Verdera (165 m), Puig de Sales o de la Pedrera (157 m) i el Puig de Montbaig com a punt culminant amb 295 m d’altitud, on es troba l’ermita de Sant Ramon, un esplèndid mirador sobre el Baix Llobregat.

Ermita d’estil neogòtic edificada per Josep Estruch l’any 1887 en memòria dels seus pares, Ramon Estruch i Eulàlia Cumella, dedicada a l’advocació de Sant Ramon Nonat. L’ermita va ser edificada en el cim de la muntanya del Montbaig i a partir de llavors aquesta muntanya es va passar a anomenar popularment amb el nom de Sant Ramon.

En el lloc on es va construir l’ermita conflueixen els termes municipals de Viladecans, Sant Climent de Llobregat i Sant Boi de Llobregat; precisament en aquest punt hi havia una gran fita, que es guarda actualment al restaurant de Can Xixol (antiga Casa Gran del Bori). L’ermita té adossats dos cossos que funcionaven com a casa de retir i casa dels masovers. Actualment acull un Restaurant i un Centre d’Interpretació del Paisatge. L’últim diumenge d’agost es celebra l’aplec de Sant Ramon.  L’edifici catalogat com a bé cultural d’interès local, s’ha convertit en un lloc emblemàtic de la comarca del Baix Llobregat, ja que perfila l’horitzó i es converteix en un magnífic mirador del Delta del Llobregat, de la plana de Barcelona, del Garraf i del mar Mediterrani.

Els darrers anys amb l’abandó i disminució de les activitats de pagès, les brolles i màquies han anat ocupant molta superfície abans agrícola o de pastura. De manera espontània i natural evolucionen cap a un alzinar. En mig d’aquest procés el pi blanc hi té el seu paper. És molt present arreu d’aquest espai. Quan les màquies evolucionen i no són afectades pel foc o activitats agràries, el pi blanc esdevé el primer poblador arbori a ocupar aquests espais. En molt sectors hi té una clara dominància i en d’altres ja ha començat un procés de reconstitució de la vegetació potencial, es a dir, les alzines comencen a anar substituint els pins. Tot aquest procés evolutiu es coneix com a dinàmica natural.

La vegetació que podem trobar al Montbaig se’ns presenta en diferents fases d’evolució segons hagi estat la pressió humana sobre el medi natural:

• Conreu: Els pagesos han romput els boscos tot establint-hi conreus (garrofers, cirerers, vinya...).
• Pradells: Els conreus són abandonats i en el seu lloc apareix un pradell sec anual, es a dir, un herbassar. El mateix succeeix després d’un incendi amb l’afegit que és molt possible que alguns arbres rebrotin.
• Brolla: Els arbustos llenyosos propis de les brolles litorals com ara el romaní, les estepes, el bruc boal i el bruc d’hivern, entre altres, ocupen part del territori. Trobem també els primers arbres, en aquest cas el pi blanc.
• Màquia: La vegetació és més alta i densa. Es tracta d’una màquia. L’espècie dominant és el garric, arbust de fulla perenne que pot arribar als dos metres d’alçada. Tot acompanyant-lo hi trobarem l’arboç, el llentiscle o l’aladern. A nivell arbori tornem a trobar, ara dominant, el pi blanc acompanyat d’alzines joves i algun roure cerrioide.
• Alzinar: La darrera fase és un bosc on predomina l’alzina. Als sectors humits i frescals hi trobem la presència del roures cerrioides. El sotabosc hi és força desenvolupat, on hi trobem arbustos com el bruc boal, l’arboç, el marfull i lianes com l’heura o l’aritjol.

Paratge documentat ja al segle XIII. Lloc destinat a l’agricultura de cereals, oliveres i, sobretot, vinya des d’època romana. Les parts més altes de la Verdera van ser territori de cacera per als grans senyors i per a la pagesia.

Ermita d’estil neogòtic edificada per Josep Estruch l’any 1887 en memòria dels seus pares, Ramon Estruch i Eulàlia Cumella, dedicada a l’advocació de Sant Ramon Nonat. L’ermita va ser edificada en el cim de la muntanya del Montbaig i a partir de llavors aquesta muntanya es va passar a anomenar popularment amb el nom de Sant Ramon.

En el lloc on es va construir l’ermita conflueixen els termes municipals de Viladecans, Sant Climent de Llobregat i Sant Boi de Llobregat; precisament en aquest punt hi havia una gran fita, que es guarda actualment al restaurant de Can Xixol (antiga Casa Gran del Bori). L’ermita té adossats dos cossos que funcionaven com a casa de retir i casa dels masovers. Actualment acull un Restaurant i un Centre d’Interpretació del Paisatge. L’últim diumenge d’agost es celebra l’aplec de Sant Ramon.  L’edifici catalogat com a bé cultural d’interès local, s’ha convertit en un lloc emblemàtic de la comarca del Baix Llobregat, ja que perfila l’horitzó i es converteix en un magnífic mirador del Delta del Llobregat, de la plana de Barcelona, del Garraf i del mar Mediterrani.

La muntanya de Montbaig té una fauna sedentària prou diversa. Aquesta està constituïda per alguns mamífers com l’esquirol comú, la geneta, el porc senglar i l’eriçó, i diverses aus com la mallerenga cuallarga, el mussol comú, el tudó, el gaig comú, el pit-roig, el xoriguer, el gamarús i l’òliba. També hi són presents alguns rèptils, com el llangardaix i nombroses papallones.

La situació estratègica d'aquest espai forestal, a prop del litoral i del delta, fa d'aquest indret un lloc privilegiat per a l’observació d'aus migratòries en el camí que cada any, quan arriba la tardor i després de l’època de cria, emprenen cap a zones més càlides i de més disponibilitat d'aliments. Si pugem a l’ermita de Sant Ramon, entre els mesos d'octubre i novembre, podrem veure fins a dotze espècies diferents d'aus (falcons, milans, àligues, cigonyes…).